EL BLOG DE L'ARMAND

EL PARLAMENT CATALÀ NO VOL TENIR L’ESCUT MÉS ANTIC DE LA PENÍNSULA IBÈRICA
09/09/2010

CATALUNYA, L’ÚNIC PAÍS SENSE ESCUT

 Com diu la bona amiga Dra. Eulàlia Duran i Grau, “Totes les nacions han procurat forjar la pròpia imatge, una imatge que és estimada i en la qual hom creu. Una imatge construïda per un entramat ideològic fet a base de mites, de llegendes, de símbols...L’origen de les nacions ha estat motiu d’interès, i les llegendes han servit per explicar-les. Al segle XV, tot Europa recorregué a les seves pròpies llegendes i en forjà de noves per tal de prestigiar-les…”. I, com deia al meu llibre “Els Quatre Pals, l’escut dels comtes de Barcelona” (1994), aquesta descripció sobre la funció social de les llegendes, es pot aplicar perfectament a l’explicació de l’origen de l’escut dels comtes de Barcelona, que havia esdevingut, fins ara un dels dos símbols de la nació catalana, de Catalunya. Però amb la promulgació de l’Estatut de Catalunya, el nostre és l’únic país de tot el món que no té escut. També és l’ única autonomia de l’ Estat espanyol que no en té.


El primer escut que va aparèixer a la Península Ibèrica, i el segon d’Europa, és el dels comtes de Barcelona, del qual tenim constància i prova des del 1150. Es tracta d’un escut d’or (o groc) amb quatre pals de gules (o vermells). Antigament dels pals heràldics en deien “barres” i popularment encara molta gent els esmenta erròniament d’aquesta manera. En la ciència o disciplina heràldica, les franges verticals són pals, les horitzontals són faixes, les diagonals de dalt a l’esquerra a baix a la dreta són bandes i de dalt a la dreta a baix a l’esquerra són barres. Per tant, científicament, tècnicament i acadèmicament no és correcte dir barres al que són pals.


La bandera o ensenya dels comtes de Barcelona fou com llur escut però en ella els pals esdevingueren faixes, o sigui franges horitzontals, tampoc barres.


La bandera dels comtes de Barcelona, després comtes-reis, i conseqüentment l’escut, foren territorialitzats, o sigui, esdevingueren propis del Principat de Catalunya, per voluntat dels nostres sobirans. Efectivament, el comte-rei Martí I l’ Humà, a la proposició (discurs de la Corona) que va fer a les Corts catalanes celebrades a Perpinyà el 1406, va manifestar que el seu besavi, el comte-rei Jaume II, quan va enviar el seu fill Alfons (el futur comte-rei Alfons III el Benigne) a la conquesta de Sardenya (1323), li va fer a mans la bandera tot dient-li: “fill jo us dono la bandera nostra antiga del Principat de Catalunya, la nostra bandera reial”. La mateixa consideració li donen les reines Maria de Luna i Margarida de Prades.


Com a Assessor de’ Heràldica i Genealogia de Catalunya que sóc per nomenament presidencial, i també com a president de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, fa anys que gent del país i de fora ens pregunta i vol saber quin és l’escut de Catalunya com a país, i hem de respondre que oficialment no en té, però que el que li correspon tenir és el que anomenem dels “Quatre Pals”, per antonomàsia (o sigui, d’or amb quatre pals de gules). I no en té perquè l’ Estatut d’autonomia del 1979 no l’esmentava, només esmentava la bandera a l’Article 4: “La bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc”. I no en té perquè resulta que al nou Estatut, recentment aprovat, malgrat l’assessorament que vaig oferir a la Comissió del Parlament, explicant com haurien de definir tècnicament l’escut i la bandera. no n’han fet cap cas i el tema dels símbols ha sortit al seu Article 8, obviant l’escut i definint incorrectament la bandera. Diu així: “1. Catalunya, definida com a nacionalitat en l’article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l’himne. 2. La bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc. 3. La festa de Catalunya és la Diada de l’Onze de Setembre. 4. L’himne de Catalunya és "Els segadors”.


Pel que fa al timbre del nostre escut – o sigui, el que hom posa al damunt seu per indicar la categoria del seu propietari- aquest ha d’ésser una corona reial, no un corona de comte, com alguns creuen. La corona de comte és la que correspon als comtes que són Títols del Regne, com per exemple, el comte de Godó o el comte del Montseny. I no podem equiparar-los al comte de Barcelona, que era un sobirà, com ho és un rei o un emperador. És a finals del segle XVII o principis del XVIII, quan apareix la catalogació o ordenació de les corones, des de la d’un baró fins a la d’un emperador, des de la d’una baronia fins a la d’un imperi.


Catalunya ha estat un estat sobirà fins al 1714, quan vam ser annexionats por justo derecho de conquista (són paraules del rei Felip V) a la corona de Castella. Per això, Catalunya, el Principat de Catalunya o el Comtat de Barcelona, era tan sobirà com el regne d’Aragó, el de Castella o el de Navarra. Per això l’escut de la ciutat de Barcelona va timbrat amb una corona reial, perquè va ésser la capital d’un estat sobirà. Avui dia una corona reial no representa ja només un rei o un regne, sinó que ha esdevingut el símbol per excel·lència d’un estat sobirà. És per això que en recuperar llur sobirania, segrestada pel règim soviètic, països com Rússia, Hongria, Bulgària, Sèrbia, Montenegro i Geòrgia, han recuperat llurs antics escuts timbrats amb la corona reial, tot i que són repúbliques. És també el cas de la república de San Marino, que timbra el seu escut amb la corona. Per tant, timbrar l’escut de Catalunya amb la corona reial només vol dir que havia estat un país sobirà, amb plena sobirania.


És curiós el que passa a Catalunya: hom discuteix molt si som o no una nació, però quan es tracta dels nostres símbols nacionals sembla que no interessin a la gent o, fins i tot, sembla que se’n vulgui prescindir. S’ignora totalment el nostre escut i es defineix incorrectament la nostra bandera, en comptes de fer-ho, en un lloc tan important i solemne com és l’Estatut, de la manera més objectiva, acadèmica, tècnica i científica, com abans he dit. A què han jugat els nostres parlamentaris?. Potser ara, després d’aquest desapropiament, alguns historiadors aragonesos, que des de fa alguns anys estan intentant demostrar, sense aconseguir-ho, que l’origen dels Quatre Pals és aragonès, trobin una bona ocasió per apropiar-se legalment del nostre escut. Jo, d’ells, ho faria i potser ho facin (9.9.2010)